La manera de com s'està desenvolupant aquest
tercer trimestre del curs sembla realment més una pel·lícula que
la mateixa realitat, tot i que, massa sovint podem afirmar això que
diuen que la realitat supera àmpliament la ficció. I és que, si en
general està sent dur per a tot el professorat, i per a tota la
comunitat educativa en general, a mi m'està resultant especialment
frustrant.
Les dates capritxoses van fer que just la setmana
anterior a falles foren les sessions d'avaluació. Així, doncs, amb
l'avaluació feta, i veient el panorama que hi havia a Itàlia, se'm
va ocórrer refrescar al meu alumnat, ja experimentat en l'ús de
l'Aules, insistir-los i repassar amb ells les seues característiques
principals. També els vaig preparar dossiers de fotocòpies de
fitxes sobre les següents unitats a treballar. No sabia per què,
però alguna cosa m'empentava a fer-ho. Mentrestant, alguns alumnes
em preguntaven si s'anaven a suspendre les classes. Jo els deia que
no, però el meu cor em deia tot el contrari.
Arribà dijous de vesprada i ja hi corrien rumors
i alguns xiquets del meu alumnat em van demanar tornar a treballar
com funcionava l'Aules, tot i que havíem sigut centre pilot d'este
particular Moodle, els xiquets estaven nerviosos i s'ho veien
vindre...
Divendres, de matí va saltar la notícia i el
final del matí i la vesprada van ser probablement les pitjors hores
que he passat davant del meu alumnat. Certament, jo estava tranquil
perquè, a la meua zona d'influència, l'afectació del virus estava sent pràcticament anecdòtica fins llavors, i mentre els feia saber
això, les notícies que arribaven no eren gens encoratjadores i les
seues cares eren de total preocupació. Ja havíem parlat les
setmanes anteriors que, a Castelló, el virus era pràcticament
inexistent, però ens enviaven a casa. Ells estaven nerviosos i jo no
sabia què dir-los.
Ens vam acomiadar, jo els vaig recomanar que no
ens abraçarem ni besarem, així i tot, va ser totalment inevitable i, de
sobte, em vaig veure envaït per tota la meua xicalla abraçant-me i
sense voler soltar-me. Algú ja n'era conscient que anàvem a estar
mesos sense veure'ns.
Eixe cap de setmana va ser molt dur. Vaig
treballar moltíssim per a preparar-los tot el material que havíem
de fer, això no obstant, els ho vaig preparar tot de manera digital,
buscant i editant vídeos, buscant i preparant dossierets i fitxes,
elaborant qüestionaris... Vaig preparar la meua classe a consciència
en un curs d'Aules. Creeu-me si vos dic que des del divendres fins
dilluns no vaig dormir més de 7 hores en total. I resulta que dilluns,
alegrement i amb premeditació i traïdoria, decideixen que ens
lleven Aules. Que no anaven a tindre en compte que el meu centre, i
jo en especial, havíem format part del pilotatge de la ferramenta,
especialment aportant les nostres propostes des de la perspectiva
d'un centre de Primària. Ens diuen que prompte ens el tornaran a
obrir. Però, la realitat és que ja puc preguntar, pregar i demanar
que no hi ha manera i, a correcuita em toca agafar una web antiga que
tenia i reformar-la pràcticament per complet per a donar-li un
enfocament bastant més senzill i posar-hi la planificació, els
materials, fitxes i demés...
L'alumnat,
com jo, és clar, es trobà confinat a sa casa. Molts d'ells estaven
perduts i no sabien què fer ni com fer-ho. Amb Aules, el meu alumnat
de 4t de primària haurien sigut pràcticament autònoms en el procés
d'ensenyament-aprenentatge, tanmateix Aules ja no hi estava. Els pares i
mares estaven confosos. Ells mateixos (almenys molts d'ells) estaven
més perduts que els seus fills... I amb tot això calia tirar
endavant.
No tenia manera humana de comunicar-me amb el meu
alumnat de manera fluida: fer-ho per mitjà dels pares amb el
WebFamília era tan fluid com ho podria ser enviar-se cartes per via
postal a final dels anys 80.
Des de l'escola, l'equip directiu va apostar per
potenciar WebFamília i tractar de fer campanya perquè tothom se'n
registrara. No obstant això, WebFamília no era per a res funcional ni
efectiu i molts pares mai no hi entraven.
Passaven les setmanes i abans de Pasqua es podien
comptar amb els dits de les mans els xiquets i xiquetes que em van
fer arribar algun feedback del seu treball. El resultat a tant d'esforç
estava sent nefast i no hi ha res pitjor que fer la feina per al
dimoni. Així que durant la Pasqua li vaig pegar voltes i voltes i vaig arribar
a la conclusió que, tal volta, si era capaç d'organitzar un
projecte de gamificació, podia aconseguir enganxar el meu alumnat de
nou. Ho vaig fer i vaig preparar un projecte que vaig anomenar "Titània"
en honor a un treball que hem realitzat a classe.
Semblava bastant surrealista però va funcionar. Vaig aconseguir que pràcticament el 100% de l'alumnat m'enviara, almenys, una de cada tres tasques proposades, per no dir que més del 85% de l'alumnat les estava
presentant pràcticament totes.
De
sobte, el meu alumnat, no tenia el seu mestre perquè els guiara i els
explicara el que no entenien. Els pares, la majoria, treballaven o
teletreballen i no poden fer-se'n càrrec dels seus fills. Jo estava
teletreballant i tirant més de 10 hores al dia i em sentia malament
perquè no veia els resultats de tot el temps que estava invertint. I, damunt, els estímuls que rebia, la immensa majoria del temps eren negatiu. Veia els polítics com improvisaven idees i propostes sobre el món
educatiu, com si no els anara amb ells. Veia com per a la premsa (tret de
ben poques excepcions) els mestres eren eixa gent horrible que omplia
l'alumnat de tasques i els danaven falses esperances (és a dir, que
directament els mentim) i no estàvem ocupant-nos de la nostra tasca
perquè, com manifestaven molts familiars, ells eren -especialment les
mares- qui s'havien convertit en mestres per a fer la nostra tasca. Alguns agosarats demanaven, fins i tot, la nostra remuneració
econòmica perquè, deien, que estaven fent aquell treball que
nosaltres no féiem. D'altres, ens criticaven seriosament perquè
-segons ells, els cosíem a deures i els privavem de la majoria d'hores
del dia- cosa que, no sé jo com haurà estat en altres casos, però en la
gran part de casos que jo conec, el professorat admetia enviar moltíssima menys
tasca de la que programaria per a fer si estiguerem acudint
normalment a classe...
Conscient de la situació, entre les tasques a
presentar hi havia tants exercicis i proves diagnòstiques que em
permetien comprendre quin nivell d'aprofitament i d'adquisició dels
coneixements estaven tenint, com activitats més lúdiques, entre les
quals vaig afegir reptes per a potenciar el bon ús de les TIC, jocs
vintage perquè conegueren altres videojocs diferents de l'afamat
Fortnite que en aquells dies ho emplenava tot, jocs de màgia que havien de "pillar" i reproduir o
reptes virals que anavan des de tocar una peça musical amb flauta fins
a realitzar un dibuix amb motiu del Dia del Xiquet Hospitalitzat.
També vaig aprofitar per a demanar-los vídeos en aquelles activitats que
es prestaven, com, per exemple, quan hi havia que treballar la recepta o
l'entrevista i, complint amb tots els pasos del RGPD, tots
autoritzats degudament pels seus pares, m'envien els arxius al meu
correu corporatiu i jo els penjava durant uns dies puntuals al meu
apartat web de Mestreacasa perquè ells pogueren veure's entre si, que era, una de les coses que pitjor portaven.
I és que no estava sent gens fàcil per a ningú.
I, és clar, de tant en tant el desànim t'envaïa i
et vencia, com, per exemple, quan t'enviaven un treball que tu havies
proposat per a avaluar i t'arribava la fotografia del mateix on tu,
sense ser un grafòleg expert eres capaç de distingir sense cap
gènere de dubtes, almenys, tres tipus de lletres diferents en un
article que no superava les 14 línies, o quan t'enviaven un treball a
les 2 de la matinada i et pillava corregint perquè -clar, u també té
fills i, mentre els fills estaven bambant per casa, no es podia treballar de la mateixa
manera i, quan aconseguies que s'hi adormiren, el temps se't passava
volant- i a les dues de la matinada arribaves i tiraves a corregir un
problema matemàtic i veies que hi havia una errada, la marcaves i
reenvies l'arxiu amb l'errada indicada al correu electrònic del qual
t'havia arribat i, sols 5 minuts després, a les 02:05 a.m. t'arribava de
tornada el problema totalment correcte mentre tu tenies el seriós
dubte sobre si de veres havia sigut Marquitos el que t'havia corregit el
treball i arribaves, fins i tot a preocupar-te pels possibles trastorns
de la son que el xiquet podia estar patint per a estar despert i treballant a eixes hores de la matinada o si, en realitat, els pares es pensaven
que eres babau i que no te'n vas a adonar que el problema, els pares
de Marquitos sabien fer-lo correctament, però Marquitos no.
En fi, parlant del tema amb companys de la branca
de l'educació al principi del confinament, alguns optimistes em
deien que aquests dies anaven a servir perquè les famílies veurien el
vertader paper que desenvolupàvem com a docents, però a mesura que
l'estat d'alarma va anar allargant-se veia com la nostra tasca estava cada
dia més devaluada i més menyspreada. Realment, tot açò em dolia
molt perquè aquesta visió tan negativa de la docència anava a afectar a
l'estudiantat i d'una banda ens perdrien part del respecte que encara
ens tenien i, d'una altra, sense cap gènere de dubtes, acabaria
afectant el seu nivell educatiu, la seua capacitat d'esforç i el
seu interés pel treball i, en especial, pel treball ben fet.
Després de tot açò, més que mai, és una realitat que la
docència és i ha de ser un ofici vocacional.
